Referencias

En la seua trajectòria professional, Miró ha combinat una gran varietat d'iniciatives, des de les directament artístiques, on manifesta l'eficaç dedicació a cadascun dels procediments característics de les arts plàstiques, fins a la seua incansable atenció a promoció i foment de la nostra cultura.

La seua obra, situada dins del realisme social, s'inicia en l'expressionisme figuratiu com una denúncia del sofriment humà. A finals dels anys seixanta el seu interés pel tema social el condueix a un neofiguratisme, amb un missatge de crítica i denúncia que, als setanta, s'identifica plenament amb el moviment artístic Crònica de la realitat, inserit dins dels corrents internacionals del pop-art i del realisme, i pren com a punt de partida les propagandístiques de la nostra societat industrial i els codis lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació de masses.

Les diferents èpoques o sèries de la seua obra com Les Nues (1 964), La Fam (1 966), Els Bojos (1 967), Experimentacions i Vietnam (1 968), L' Home (1 970), Amèrica Negra (1972), L'Home Avui (1973), El Dòlar (1973-80), Pinteu Pintura (1980-90) i Vivace des de 1991, rebutgen tota mena d'opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat humana. La seua obra està representada en nombrosos museus i col.leccions de tot el món i compta amb una bibliografia abundat que estudia el seu treball exclusivament. En resum, si la seua pintura és una pintura de conscienciació, no és menys cert que en el seu procés creatiu s'inclou un destacat grau de conscienciació de la pintura , on diverses experiències, tècniques, estratègies i recursos s'uneixen per a constituir el seu llenguatge plàstic particular, que no s'exhaureix en ser un mitjà per a la comunicació ideològica sinó que de comú acord es constitueix en registre d'una evident comunicació estètica.

Antoni Miró, el pintor d'Alcoi, és un artista que representa perfectament bé els nous signes dels temps. Avui dia és ja molt evident que la figuració es renova i recarrega de sentit. A les portes del 2000, s'estan donant les condicions perquè, en el camp de les arts plàstiques, uns nous "realismes", -com ho ha estat, ja des dels seixanta, el pop-art acabin imposant-se sobre els "irrealismes", o les desfiguracions, que han caracteritzat el segle XX: el cubisme, el surrealisme, l'abstracció, el conceptual... L'art una vegada més, s'anticipà a allò que possiblement serà una demanda majoritària de la gent en un món cada dia més globalitzat: la reconciliació amb la realitat fisica concreta, amb els objectes quotidians, amb l'entorn més proper.

De fet, vivim una època de transició cap a una nova realitat (que es alhora una "ultrarealitat'): la realitat "virtual", o plena de possibilitats, que les noves tecnologies ens presenten, eixamplant els límits de l'espai i el temps (que fins ara hem concebut en perspectives i seqüències lògiques poc donades a la simultaneïtat). Amb el canvi de possibilitats materials, canvia l'estètica. A finals del segle XIX, ara fa cent anys, es va produir un fenomen similar, bé que de signe invers: les noves tecnologies de l'època -sobretot la fotografia- van canviar el punt de vista artístic; de forma que en les arts plàstiques l'objectivisme en la reproducció detallada de la realitat extrema va donar pas a l'impressionísme, on més important que la fidelitat al model era la impressió que l'exterior de l'objecte suscitava en l'interior del subjecte. Sense identitat no hi ha personalitat ni possible originalitat. Antoni Miró és un pintor compromès. En primer lloc, amb la seva identitat cultural ve arquetípicament del barroc, tan present en la cultura popular valenciana, i acaba en el pop-art i en el realisme social. L'obra d'Antoni Miró -que té sovint un to grotesc, esperpèntic, satíricés valenciana al cent per cent. I no s'explica sinó en clau de desmitificació i de denúncia, propòsits que serveix sempre amb una gran qualitat de dibuix i amb una gran brillantor d'imatges.

Aquesta exposició d'Antoni Miró a Barcelona ha de servir per donar a conèixer millor la trajectòria d'un dels artistes més significatius de la plàstica valenciana contemporànea. I ha d'ajudar a situar el seu nom en el marc de l'actual reivindicació del figurativisme que està arribant amb força, també, a la nostra cultura. Miró no nega la realitat; però posa en evidència, tant com pot les seves falles. Sempre amb un bon domini de la il·lustració, retallant bé els perfils dels objectes i ensamblant-los a la manera dels diorames o dels "collages", Antoni Miró ens proposa una lectura crítica de la realitat per mitjà del seu particular, i sovint mordaç, realisme.

JOAN MARIA PUJALS
Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Si la pintura és la recreació plàstica del món per mitjà de formes i colors, el món que Antoni Miró ha recreat amb la seua trajectòria artística és ampli i proteic: va del sexe a la politica, de la interpretació pop de la història de l'art a la denúncia de la violència, a la burla sarcàstica de líders, de monuments i fets consagrats, a la gràcia de convertir els objectes quotidians, les màquines o els estris en objecte de poesia. La perspectiva d'Antoni Miró és tan oberta que resulta difícil trobar el punt en què se sintetitza tota la sensibilitat de l'autor davant les coses.

Si la ironia és una burla subtil destinada a donar a entendre el contrari del que es diu, potser és aquesta figura la que resumeix el llenguatge plàstic d'Antoni Miró.

La ironia és un instrument dialèctic essencialment de la mediterrània, un excipient de la intel·ligència que està entre la consciència i l'anàlisi. Antoni Miró és un mestre en aquesta manera de comunicar-se amb l'espectador, mitjançant una senya de complicitat que mou al somriure del cervell.

Es podria fer una crítica de l'obra d'Antoni Miró segons l'estil anglosaxó, que consisteix en la mera descripció de cadascun dels seus quadres sense entrar en la filosofia o l'essència pictórica, que tant excita l'escola crítica alemanya. Sens dubte, si hom es limitara a descriure cadascuna de les icones que obsessionen la ment d'aquest artista proteic, només amb l'acumulació simple de les figures i les imatges, sorgiría una substància pictòrica que no seria altra cosa que la representació del món propi que defineix Antoni Miró. Amb una llibertat absoluta aniria creixent sarcàsticament davant de l'espectador un abocador de residus de consum, de sexes, de banderes americanes, de filats espinosos i bitllets de dòlar, de tigres i violins, de bicieletes, de tisores i cames femenines, d'encaixos de roba íntima assimilats als ganivets, i aquest fris que navega pel subconscient del pintor afloraria unit a tots els homenatges que crea irònicament als quadres d'altres pintors famosos i als rostres d'herois moderns de la política o del cinema que sintetitzen una passió col.lectiva.

Imagine Antoni Miró reclòs en el seu famós mas, excitat enmig el silenci per un món literari de la política, de les tragèdies humanes, de la injustícia planetària que arriben fins a l'artista en forma de notícies envoltades en un brunzir d'insectes, entre el cant dels ocells. Convertir aquesta literatura en estètica i aquesta estètica en rebel·lia és una de les notes que caracteritzen la pintura d'Antoni Miró.

La primera llei de la pintura consisteix a expressar el món només mitjançant el llenguatge plàstic. Qualselvol metàfora, significat o motiu han d'estar subjectes al llenguatge pictòric pròpiament dit; res no es pot dir sense dir-ho amb les formes i colors escaients. Potser la segona llei de l'art consisteix a saber detenir-se a temps.

Saber aturar-se en el moment en que l'obra està suficientment i màgicament inacabada perquè l'espectador arribi al punt del camí en el qual el creador l'espera per tal d'acabar ambdós el treball. Aquesta saviessa només es té quant s'és un bon artista. Sens dubte, Antoni Miró té aquest talent.

L'obra d'Antoni Miró es reconeguda a primera vita. És una altra característica dels creadors amb personalitat: signar cada quadre amb l'empremta digital que duu cada pinzellada. L'espectador d'Antoni Miró que recorre amb ell el llarg el camí de la seua obra passa per etapes successives: unes instal·lades en el sarcasme; altres, en la ironia, altres en el plaer dels sentits; altres en l'anàlisi de les superfícies mòrbides dels estris; altres, en la rebel·lió davant les injustícies en forma de crit de protesta. I tot aquest conjunt conforma una consciència davant el món que envolta l'artista. No és possible contemplar els quadres d'Antoni Miró, sense comprometre't amb ell més enllà de la plàstica. Aquest artista, però, et convoca de primer a entrar en els seus quadres, no d'una manera literària através d'una complicitat ideològica, sinó mitjançant l'anàlisi llaminer dels seus pinzells.

Entre el coneixement tèrbol de la realitat, la substància de la qual es barreja en la paleta i la lògica clara dels fets, el món d'Antoni Miró es fa visible. El reconeixeràs en qualsevol paret en què pengi qualsevol dels seus quadres. Ja siga un rinoceront, una bicicleta, un fragment sexual de dona, una pistola, un robatori perpetrat en 1'estudi d'altres pintors, una estàtua de la libertad prostitüida o qualsevol icona que pertanya al dipòsit exclusiu d'Antoni Miró. En apropar-se als quadres, l' espectador experimentarà una espècie d'humor cerebral que expel·leix, primerament, un somriure, després, una llàgrima i, fnalment, la suggestiva considreació d'un món unit a una consciència que s'obri. Aquesta és la clau que un empra per a entendre Antoni Miró.

MANUEL VICENT.